La Fira Valenciana de la Música TROVAM Pro Weekend, ha tancat la seua sisena edició al 2018 amb els objectius acomplerts a grans trets i ha servit als agents que operen al sector musical, per elaborar una diagnosi més acurada de què ens depararà el proper exercici i quines son les claus del debat per als anys vinents.

Les jornades professionals de la Fira, el seu fòrum de debat i formació, desenvolupat en paral·lel a l’activitat d’exhibició, han servit per tornar a visibilitzar quins son els interlocutors vàlids de la cadena de valor musical a la Comunitat Valenciana i els seus pars. La presència de tots els nivells administratius, autonòmic, diputacions, ajuntaments, governs d’altres comunitats i les principals associacions de professionals públiques i privades, els clústers d’empreses existents així com la participació de les diferents universitats valencianes, han fet palès les harmonies i dissonàncies de l’ecosistema musical autòcton.

Un ventall ampli de representativitat, que legitima a la fira per prescriure un informe final de recomanacions a futur, de prospectiva estratègica que interpel·la directament a d’altres administracions absents, com l’estatal i l’europea, i alhora vol servir de marc de treball on es pauten els estàndards que regulen al sector al curt i llarg termini.

Els drets i els deures, les responsabilitats públiques i privades, els consens i dissens, les bones pràctiques i els exemples nocius, us deixem unes conclusions amb visió executiva, legislativa, judicial del que ha estat la fira al 2018 i quins seran els punts calents per al 2019.

CONCLUSIONS DE LES JORNADES PROFESSIONALS DEL TROVAM 2018

1. Ens trobem davant d’un subsector productiu, que forma part del sector de les empreses creatives i les indústries culturals, declarat pel Parlament Europeu i els seus òrgans de govern com estratègic pel desenvolupament d’un nova economia productiva. La Generalitat Valenciana amb les competències transferides però sense el finançament transferit, lidera des del 2016 un Pla Estratègic de la Cultura, amb un full de ruta per al sector musical, que preveu al 2020 haver ficat les bases que permeten dotar de solidesa suficient al teixit musical valencià. Aquest lideratge des de l’autogovern, no està exempt de mancances i de punts estructurals i sistèmics fora del radi d’acció del mateix Pla Estratègic i de la Mesa de la Cultura Valenciana La manca d’un pla rector i d’unes polítiques culturals adreçades a la música en els darrers 20 anys, desemboquen en un escenari atomitzat pels diferents nivells d’intervenció subsidiari institucional sobre el sector i la població. Així podem veure com les àrees de cultura de les diputacions d’Alacant, València i Castelló han desenvolupat de forma desigual i asimètrica uns plans d’acció adreçats a la música, sense tindre cap mecanisme de coordinació estable amb la Conselleria d’Educació i Cultura. De la mateixa manera l’acció del Ministerio de Cultura i l’INAEM (Instituto Nacional de las Artes Escénicas y de la Música) ha estat inexistent si més no un entrebanc a la implementació de les polítiques musicals per part de les administracions públiques de proximitat. Un panorama que s’ha traduït en desigualtat cultural per la manca d’accés igualitari als bens i serveis, desigualtat per al sector professional musical, que no ha comptat amb els mateixos recursos que altres territoris de l’estat i desigualtat ciutadana en la distribució i dotació de contingents i continguts bàsics de qualitat.

2. El sector industrial musical valencià basat en un 95% per autònoms i micropimes, un sector de subsistència, definit per una tendència a treballar per projectes a curt termini, amb una feble estandardització dels processos productius, baixes barreres d’entrada professional i dèbil inversió en I+D directa, s’estructura de manera molt més flexible que la majoria de les activitats econòmiques valencianes. Per això ha sabut adaptar-se al període de crisi i recessió dels anys 2008 al 2015. Els manuals de màrqueting empresarial parlen novament de les avantatges que genera l’agilitat i les organitzacions amb equips de treball flexibles, característiques ambdues de la industria musical tal i com vam poder analitzar en diferents panels de les jornades professionals de la Fira. Amb tot, comptem amb una indústria incipient, que no aplica la creativitat en els seus processos de gestió i si fem una mirada a la base, trobem un sistema educatiu musical centrat majoritàriament en la formació de creadors, escoles de música, conservatoris, locals d’assaig, però no trobem una rèplica en el sistema educatiu sòlida i específica, que permeta un itinerari de formació curricular dels gestors i empresaris musicals, llevat d’algun màster o postgrau de gestió. 

3. Feblesa discursiva i dificultats de creació de marc teòric analític per interpretar les dimensions de la música d’una manera acadèmica i professional, llastren al sector i l’avoquen a viure, en un continu moviment empíric sense marc referencial, que avalue la seua acció de manera objectiva. Aquesta carència pren més relleu si tenim en compte, que els gestors culturals de l’administració pública, estigmatitzats en el passat i allunyats de la immediatesa d’un model econòmic que opera en una lògica dels resultats, no han estat capaços que crear una línia editorial de continguts, capaç de dissociar els objectius públics dels privats, així ens trobem hui en dia com la majoria de centres culturals, auditoris públics i teatres es regeixen per consignes quantitatives i adopten discursos del màrqueting empresarial per a vendre espectacles i generar públics, més enllà de formar espectadors crítics lluny de paràmetres mercantils. Per la seua banda els gestors privats, sense relat teòric definit, més enllà del compte de resultats societari per exercici, es veuen abocats a copiar models d’altres comunitats professionals limítrofs (sector audiovisual, assessories econòmiques i financeres, agències de comunicació i publicitat, plataformes digitals de subscripció, branding i patrocinis…) i a viure en un continu mercat de la competència sense tindre en compte l’impacte generat en la societat, amb un model d’oci per a joves moltes vegades controvertit, basat cada vegada més en la recaptació generada pel consum en els seus diferents models: ticketing, marxandatge, gastronomia, begudes alcohòliques.

4. La necessitat de la creació de la taula multinivell i interadministrativa de la música, per arribar a un acord col·lectiu de construcció en l’àmbit social i empresarial de la música. Ha estat una de les reivindicacions del sector durant l’encontre. El sector empresarial musical, té la sensació de no formar part de l’estratègia general econòmica marcada per la Conselleria d’Hisenda i Model Econòmic de la Generalitat Valenciana ni de la Conselleria d’Economia Sostenible, Sectors Productius, Comerç i Treball. Els diferents plans anuals de model productiu, els organismes de dret públic que els impulsen: Agència Valenciana de la Innovació, Institut Valencià de Finances, Institut Valencià de Competitivitat Empresarial, són aliens a l’activitat del sector. La creació d’una taula liderada per l’Institut Valencià de Cultura i els diferents agents amb capacitat d’interlocució VAM, MusicaproCv, Fira Trovam, Universitats, faria possible un canvi de rumb necessari, atés que la majoria de microempreses tenen poca o ninguna capacitat de canviar els factors de l’entorn. A les jornades professionals es va destacar l’aposta en aquesta direcció, amb encerts i desencerts, que  Turisme Comunitat Valenciana ha realitzat en la present legislatura, fent del turisme musical un factor de creixement econòmic i social, de vertebració i cohesió territorial de la Comunitat Valenciana.

5. Canvi de cicle normatiu i legal en el sector musical. Una altra de les reivindicacions del sector i idea nuclear que afecta de ple tant als creadors, als gestors culturals, a les administracions, els empresaris i als ciutadans. S’han produït avenços significatius amb l’aprovació de l’Estatut de l’Artista i els Treballadors Culturals a la cambra baixa de les corts generals, un projecte de llei més d’empara que regulador, que va ser presentat a la Fira pel seu portaveu a la subcomissió de treball parlamentaria, i que dona forma a mesures de protecció i desgreuge, un nou marc laboral, legal i fiscal, que aporta llum al complex sistema de contractació dels intèrprets, incorpora deduccions fiscals específiques, tot per esmorteir la precarització econòmica endèmica que llastra el gremi. Ara falta, però, que s’execute l’estatut i se’n desplegue la reglamentació, que implicaria la modificació de tres lleis: la de l’IRPF, la d’autònoms i la d’enjudiciament civil. Altre avanç normatiu ha estat la modificació de la Llei valenciana d’Espectacles, pel que respecta a l’accés dels menors de 16 anys a les sales de concerts, un canvi ben rebut pel sector i que era una reivindicació constant en les primeres edicions de la Fira. Amb tot resten pendents afers com la transposició europea de la llei de copyright, l’assentament de la llei de contractació pública i un marc normatiu que done seguretat als promotors alhora d’aconseguir les llicències per a realitzar festivals i concerts en l’espai públic.Debats pendents pel 2019: La inclusió cultural, tant de les rendes baixes, com dels ciutadans que no tenen interés per les activitats musicals, dades de l’estudi de l’enquesta esmentada. Avaluar els nivells de participació ciutadana en la presa de decisions culturals d’àmbit autonòmic i local, ara que ja han passat els primers anys de boom dels cercles i les iniciatives assembleàries, cal fer comptes de la incidència que ha deixat aquesta corrent de pensament i acció en les polítiques musicals.

6. Capital econòmic, educatiu i cultural de la CV Enquesta 2017 (Ariño&Llopis2018) ISBN 978-84-482-6304-1, assenyala com influeix el poder adquisitiu i el nivell de formació de la ciutadania en les seues pràctiques culturals. Amb uns indicadors econòmics per baix de la mitja estatal (sou, PIB, finançament, inversió) el País Valencià és veu avocat a oferir als seus ciutadans una proposta cultural (formativa-creativa-exhibició) de baixa qualitat degut a l’infrafinançament  lesiu i a la manca de múscul civil i social del tercer sector per poder fer front a aquest greuge compartiu amb d’altres territoris.

7. Debats pendents pel 2019: La inclusió cultural, tant de les rendes baixes, com dels ciutadans que no tenen interés per les activitats musicals, dades de l’estudi de l’enquesta esmentada. Avaluar els nivells de participació ciutadana en la presa de decisions culturals d’àmbit autonòmic i local, ara que ja han passat els primers anys de boom dels cercles i les iniciatives assembleàries, cal fer comptes de la incidència que ha deixat aquesta corrent de pensament i acció en les polítiques musicals.

 

 Estudis presentats en el Trovam i altres estudis d’interés:

El PONT FLOTANT estrena “El fill que vull tindre”

03 /02/2016 Estreno de “El fill que vull tindre” de el Pont flotantEl Pont Flotant vuelven con “El fill que vull tindre”, su nuevo montaje producido en colaboración con Las Naves y que nace de un taller intergeneracional en el que han estado trabajando los últimos...

Empresa associada a:

Amb el suport de:

Pin It on Pinterest

Share This